EL NEN PETIT, de Helen Buckelin

(Un conte a favor de la creativitat...)
(*extret de "Creativitat", de M. Sorín, -editorial Labor, Barcelona 1992-).

Hi havia una vegada un nen que va començar a anar a escola. Ell era bastant petit i l'escola molt gran. Quan el nen va descobrir que podia entrar en el seu saló des de la porta que donava a l'exterior va estar feliç, i l'escola ja no li va semblar tan gran.
Un matí, la mestra va dir:
-Avui anem a fer un dibuix.
-Què bé! -va pensar el petit.
Li agradava dibuixar i podia fer de tot: vaques, trens, pollastres, tigres, lleons, vaixells. Va treure llavors la seva caixa de llapis i va començar a dibuixar, però la mestra va dir:
-Espereu, encara no és temps de començar! Encara no he dit el que anem a dibuixar. Avui anem a dibuixar flors.
-Què bé! -va pensar el nen.
Li agradava fer flors i va començar a dibuixar flors molt belles amb els seus llapis violetes,taronges i blaus Però la mestra va dir:
-Jo els ensenyaré com, esperin un moment!
I prenent un guix, va pintar una flor vermella amb una tija verda. I va dir la mestra: ara podeu començar.
El nen va mirar la flor que havia fet la mestra i la va comparar amb les que ell havia pintat. Li agradaven més les seves, però no ho va dir. Va voltejar la fulla i va dibuixar una flor vermella amb una tija verda, tal com la mestra ho havia indicat.
Un altre dia, la mestra va dir:
-Avui anem a modelar amb plastilina.
-Què bé! -va pensar el petit.
Li agradava la plastilina i podia fer moltes coses amb ella: escurçons, homes de neu, ratolins, carros, camions; i va començar a estirar i a pastar la seva bola de plastilina. Però la mestra va dir:
-Espereu, encara no és temps de començar! Ara -va dir la mestra- anem a fer
un plat.
-Què bé! -va pensar el petit.
Li agradava modelar plats i va començar a fer-los de totes les formes i grandàries. Llavors la mestra va dir:
-Espereu, jo els ensenyaré com!
I els va mostrar com poden fer un plat profund.
-Ara ja podeu començar.
El petit va mirar el plat que havia fet la mestra, i després els que ell havia modelat. Li agradaven més els seus, però no ho va dir. Només va modelar una altra vegada la plastilina i va fer un plat profund, com la mestra ho havia indicat.
Molt ràpid el petit va aprendre a esperar que li diguessin què i com havia de treballar, i a fer coses iguals a les de la mestra. No va tornar a fer res ell només.
Va passar el temps, i va succeir que el nen i la seva família es van mudar a una altra ciutat, on el petit va haver d'anar a una altra escola. Aquesta escola era més gran i no hi havia portes a l'exterior
al seu saló. El primer dia de classe, la mestra va dir:
-Avui anem a fer un dibuix.
-Què bé! -va pensar el petit, i va esperar al fet que la mestra digués el que calia fer; però ella no va dir gens. Només caminava pel saló, mirant el que feien els nens. Quan va arribar al seu costat, li va dir:
-No vols fer un dibuix?
-Sí -va contestar el petit-, però: què cal fer?
-Pots fer el que el teu vulguis -va dir la mestra.
-Amb qualsevol color? -va preguntar el nen.
-Amb qualsevol color! -va respondre la mestra. Si tots fessin el mateix dibuix i usessin els mateixos colors, com sabria jo el que ha fet cadascú?
El nen no va contestar gens, i baixant el cap va dibuixar una flor vermella amb una tija verda.